[en/ fr/ es/ bellow]
​
​
[cat]
Hi havia una vegada, en un petit poble als peus de les muntanyes, una dona gran coneguda com "La Castanyera", famosa per les seves delicioses castanyes torrades que venia cada tardor. Vivia modestament, però sempre era generosa amb els vilatans, sobretot amb els infants. Una tardor, mentre la Castanyera recollia castanyes al bosc, va sentir un gran soroll que provenia de les muntanyes. Curiosa però prudent, va decidir seguir el so, i quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir un gegant plorant, assegut sota un gran roure. El gegant, malgrat la seva mida imponent, semblava trist i desolat.
La Castanyera, valenta i bondadosa, s’hi va acostar i li va preguntar per què plorava. El gegant li va explicar que tenia gana, però que les seves grans mans destruïen tot el que tocava. No podia recollir menjar sense aixafar-ho tot. El bosc ja no li oferia res per menjar, i se sentia abandonat per les altres criatures.
Commovida per la desgràcia del gegant, la Castanyera va pensar en una solució. Va treure del seu cistell un bon grapat de castanyes. Després, amb la seva habilitat, va encendre un foc, va torrar les castanyes i les va oferir al gegant. Aquest les va agafar amb molta delicadesa i, per la seva gran alegria, va descobrir que per fi podia menjar sense destruir-ho tot. Les castanyes eren petites però suficientment nutritives per a ell. Agraït, el gegant va proposar a la Castanyera ajudar-la.
A canvi de les seves castanyes, li oferiria els seus serveis per transportar fusta, ajudar a collir els fruits i fins i tot protegir el poble de les tempestes d’hivern. La Castanyera va acceptar l’oferta del gegant amb molt de gust. Des d’aquell dia, cada tardor, el gegant i la Castanyera es van convertir en amics inseparables. Junts, recollien castanyes i preparaven la Castanyada per a tot el poble. Gràcies a l’ajuda del gegant, les collites eren més abundants, i el poble es va tornar pròsper.
Els nens adoraven aquesta amistat insòlita entre la petita Castanyera i el gran gegant, i cada any esperaven amb impaciència el retorn de les castanyes torrades. Així, la llegenda explica que, a les muntanyes prop d’Altafulla, si s’escolta bé, encara es poden sentir els passos del gegant que vetlla pel poble, al costat de la Castanyera, durant les fresques nits de tardor.
​
[en]
​
Once upon a time, in a small village at the foot of the mountains, there lived an old woman known as "La Castanyera", famous for her delicious roasted chestnuts that she sold every autumn. She lived modestly, but was always generous with the villagers, especially the children.​ One autumn, while the Castanyera was gathering chestnuts in the forest, she heard a loud noise coming from the mountains. Curious yet cautious, she decided to follow the sound, and to her surprise, she discovered a giant crying under a great oak tree. Despite his enormous size, the giant looked sad and desolate.
​
The Castanyera, brave and kind-hearted, approached him and asked why he was crying. The giant explained that he was hungry, but his huge hands destroyed everything he touched. He could not gather food without crushing it. The forest no longer offered him anything to eat, and he felt abandoned by the other creatures.
Moved by his misfortune, the Castanyera thought of a solution. She took a handful of chestnuts from her basket. With her skill, she lit a fire, roasted the chestnuts, and offered them to the giant. He took them very carefully and, to his great joy, discovered that at last he could eat without destroying everything. The chestnuts were small, but nourishing enough for him.
​
Grateful, the giant offered to help the Castanyera. In exchange for her chestnuts, he would lend his strength: carrying wood, helping with the harvests, and even protecting the village from the winter storms. The Castanyera gladly accepted his offer.
​
From that day on, every autumn, the giant and the Castanyera became inseparable friends. Together, they gathered chestnuts and prepared the Castanyada for the whole village. Thanks to the giant’s help, the harvests were more abundant, and the village grew prosperous. The children adored this unusual friendship between the small Castanyera and the great giant, and every year they eagerly awaited the return of the roasted chestnuts.
​
Thus, the legend tells that in the mountains near Altafulla, if you listen closely, you can still hear the footsteps of the giant watching over the village, alongside the Castanyera, during the cool autumn nights.
​
[fr]
​
Il était une fois, dans un petit village au pied des montagnes, une vieille femme connue sous le nom de "La Castanyera", célèbre pour ses délicieuses châtaignes grillées qu’elle vendait chaque automne. Elle vivait modestement, mais se montrait toujours généreuse envers les villageois, surtout les enfants. Un automne, alors que la Castanyera ramassait des châtaignes dans la forêt, elle entendit un grand bruit venant des montagnes. Curieuse mais prudente, elle décida de suivre le son, et quelle ne fut pas sa surprise lorsqu’elle découvrit un géant en train de pleurer, assis sous un grand chêne. Le géant, malgré sa taille imposante, paraissait triste et désespéré.
​
La Castanyera, courageuse et bienveillante, s’approcha et lui demanda pourquoi il pleurait. Le géant lui expliqua qu’il avait faim, mais que ses énormes mains détruisaient tout ce qu’elles touchaient. Il ne pouvait rien cueillir sans tout écraser. La forêt ne lui offrait plus rien à manger, et il se sentait abandonné des autres créatures.
​
Émue par son malheur, la Castanyera eut une idée. Elle sortit de son panier une bonne poignée de châtaignes. Puis, avec son habileté, elle alluma un feu, fit griller les châtaignes et les offrit au géant. Celui-ci les prit avec une grande délicatesse et, à sa grande joie, découvrit qu’il pouvait enfin manger sans tout détruire. Les châtaignes étaient petites, mais assez nourrissantes pour lui.
​
Reconnaissant, le géant proposa à la Castanyera de l’aider. En échange de ses châtaignes, il lui offrirait ses services : transporter du bois, aider aux récoltes et même protéger le village des tempêtes d’hiver. La Castanyera accepta avec plaisir l’offre du géant.
​
À partir de ce jour-là, chaque automne, le géant et la Castanyera devinrent des amis inséparables. Ensemble, ils ramassaient des châtaignes et préparaient la Castanyada pour tout le village. Grâce à l’aide du géant, les récoltes étaient plus abondantes et le village devint prospère. Les enfants adoraient cette amitié insolite entre la petite Castanyera et le grand géant, et attendaient chaque année avec impatience le retour des châtaignes grillées.
​
Ainsi, la légende raconte que, dans les montagnes près d’Altafulla, si l’on tend bien l’oreille, on peut encore entendre les pas du géant veillant sur le village, aux côtés de la Castanyera, pendant les fraîches nuits d’automne.
​
[es]
​
Érase una vez, en un pequeño pueblo al pie de las montañas, una anciana conocida como "La Castañera", famosa por sus deliciosas castañas asadas que vendía cada otoño. Vivía modestamente, pero siempre era generosa con los vecinos, sobre todo con los niños.​ Un otoño, mientras la Castañera recogía castañas en el bosque, oyó un gran ruido que venía de las montañas. Curiosa pero prudente, decidió seguir el sonido, y para su sorpresa descubrió a un gigante llorando, sentado bajo un gran roble. A pesar de su imponente tamaño, el gigante parecía triste y desolado.
​
La Castañera, valiente y bondadosa, se acercó y le preguntó por qué lloraba. El gigante le explicó que tenía hambre, pero que sus enormes manos destruían todo lo que tocaban. No podía recoger comida sin aplastarlo todo. El bosque ya no le ofrecía nada para comer y se sentía abandonado por las demás criaturas.
​
Conmovida por su desgracia, la Castañera pensó en una solución. Sacó de su cesta un buen puñado de castañas. Luego, con su habilidad, encendió un fuego, asó las castañas y se las ofreció al gigante. Él las cogió con mucha delicadeza y, para su gran alegría, descubrió que por fin podía comer sin destruirlo todo. Las castañas eran pequeñas, pero lo suficientemente nutritivas para él.
​
Agradecido, el gigante propuso a la Castañera ayudarla. A cambio de sus castañas, le ofrecería sus servicios: transportar leña, ayudar en la cosecha e incluso proteger al pueblo de las tormentas de invierno. La Castañera aceptó encantada la oferta del gigante.
​
Desde aquel día, cada otoño, el gigante y la Castañera se convirtieron en amigos inseparables. Juntos recogían castañas y preparaban la Castañada para todo el pueblo. Gracias a la ayuda del gigante, las cosechas eran más abundantes y el pueblo se volvió próspero. Los niños adoraban esta insólita amistad entre la pequeña Castañera y el gran gigante, y cada año esperaban con impaciencia el regreso de las castañas asadas.
Así, la leyenda cuenta que, en las montañas cerca de Altafulla, si se escucha bien, todavía se pueden oír los pasos del gigante que vela por el pueblo, junto a la Castañera, durante las frescas noches de otoño.